El zoo que coneixem avui dia és una herència de l’època victoriana, una etapa de la història on l’antropocentrisme culmina una visió del món que va començar en el renaixement i que amb l’humanisme va posar les bases del que anomenem la “modernitat”. Cap altra cultura del planeta ha creat una cosa semblant. Clar que aquest zoo victorià ha evolucionat al llarg dels anys, però no podem deixar que ens enganyi el vernís de coneixement que pretenen projectar amb el seu disseny d’imitació d’entorns naturals, o el propòsit lúdic-didàctic que amaguen les invitacions per a portar als nens, alguna cosa que serveix perquè els adults de demà normalitzin el que no deixa de ser un acte de barbàrie.

Ara que debatem els drets animals de manera quotidiana, a l’extrem d’incloure en el Codi Penal el maltractament animal, oblidem que hi ha un lloc on aquests drets es denigren conscientment, no existeixen o, en el millor dels casos, no s’apliquen en tota la seva amplitud. I no podem justificar aquesta realitat amb desmanyotats arguments científics. El zoo, com els toros i com tants altres exemples on l’home ha traspassat la línia de la decència i de l’ètica en el seu comportament respecte al regne animal, és una institució desfasada, en la qual hem oblidat la nostra consciència i la nostra ànima, i potser per això la hi robem als animals sense cap pudor ni vergonya.

Text escrit per Sira Ayats