Ponto, mar, pèlag, oceà… diferents paraules per a denominar la immensitat de l’aigua salada: tres quartes parts de la superfície de la Terra estan cobertes per aigua, i els oceans contenen el 97% de tota la que hi ha en el Planeta. Semblant bastada impressiona. La seva bellesa captiva. El seu gaudi embriac. Múltiples ribes són llepades per les seves aigües, milions d’ulls es delecten amb els seus horitzons, gents diverses de pobles llunyans necessiten el seu poder.

El xipolleig d’un nen precedeix a les primeres braçades i aquestes a la sensualitat del meu cos en submergir-me en l’aigua. La mar viu en mi quan em capbusso en el seu líquid: a vegades fred, altre temperat, a vegades calmat com un llac de somni i altres esverat creant aterridores muntanyes fosques, amanyagant-me, acariciant-me, massejant la meva pell, els meus músculs, el meu cervell i tot el meu ser. La mar em parla i m’escolta, és un confident pacient, judiciós i considerat, amb el qual puc despullar la meva ànima i confiar que mai revelarà els meus secrets més íntims. És un amic fidel, que m’amanseix quan estic inquieta, m’assossega quan les preocupacions enterboleixen la meva ment i m’aplaca quan els pensaments es tornen nocius i destructors. S’empassa les meves llàgrimes i les envia lluny per a transformar-les en savis consells, alegries profundes i propòsits virtuosos. Cada gota compta. I, en la riba, mullada després del bany, veig com el sol besa l’oceà i ja puc tornar a casa, per a demà tornar a la meva veritable llar.

Text escrit per Mar Rubio Oliver